D’ençà que els éssers humans van començar a pensar, el món millor –just i igualitari– el van situar a l’altra vida. Però avui dia, a Occident, els idealistes a ultrança s’obstinen a imaginar-se’l a l’abast de la mà sempre que es practiqui un liberalisme economicopolític global.

La il·lusió d’una bonança i democràcia universal lliurecanvista podria continuar imperant si no fos per Pequín, que s’ha erigit en la segona economia mundial i la major i més completa dictadura de la Terra justament gràcies a les macropolítiques liberals d’Occident.

La història d’aquest desacord entre l’idealisme mercantil i la realitat del poder intolerant es pot relatar esmentant un seguit d’esdeveniments mal compresos. El primer i més important va ser la desaparició del comunisme estalinista.

En realitat, va ser la fallida de l’URSS, amb la gerontocràcia atrinxerada al politburó, la que no es va adonar que la seva economia dirigida des del partit estava agonitzant i no podia competir en la cursa d’armaments empresa pel president dels Estats Units Ronald Reagan. L’estalinisme va morir per anquilosament i militarisme, però a Occident es va voler llegir aquest fracàs com un èxit del liberalisme mercantil sobre la dictadura. Aquesta lectura tenia – i encara hi ha qui creu que el té– l’avantatge que es podia prosseguir amb la rutina; es podia continuar comerciant amb la Xina (productor baratíssim i gran mercat) i sense complicar-se la vida amb confrontacions polítiques costoses i arriscades. Ha estat el detente bala lliurecanvista davant un gran desafiament: l’economia de mercat acabarà ella soleta ensorrant les dictadures. Washington es va afegir, al decenni dels setanta, a aquesta visió perquè el comunisme xinès encara no l’inquietava i, en canvi, servia per acorralar el Kremlin.

Però el Pequín de final de segle no era l’URSS. Els dirigents xinesos van treure les conseqüències del col·lapse econòmic i institucional soviètic. Així, van adoptar sense embuts –però sense deixar de controlar-ho tot– una economia de gairebé mercat (lliure iniciativa empresarial, però sotmesa al dirigisme global polític) que ha enriquit el país i els ciutadans en tant que el monopoli del poder es va reforçar amb mètodes de la més pura i dura dictadura. Res de monopoli capitalista de l’Estat (doctrina de la Unió Soviètica dels anys setanta), però sí a una economia de mercat tolerada per un Estat policial, ultranacionalista i cada vegada més antinord-americà .

En resum, la Xina actual ha evitat els errors econòmics i estructurals de l’URSS i ha superat l’intervencionisme capitalista a llarg termini de l’Occident colonialista, concedint préstecs als països en via d’expansió per a les seves infraestructures bàsiques (xarxes viàries, proveïments vitals i energètics, assistència sanitària, etcètera), aconseguint així una forta dependència dels deutors. D’altra banda, a les grans potències econòmiques occidentals –començant pels mateixos EUA– les amenaçava amb crisis financeres d’enorme abast, ja que ha acumulat un altíssim percentatge dels seus deutes exteriors.

Vist així, es podria dir que a l’ingenu idealisme d’“a la democràcia pel mercat lliure” el Pequín del segle XXI li ha dit que “...demà m’afaitaràs”.