El correu electrònic del nostre interlocutor a la basílica de Saint Denis, necròpoli dels reis de França, va ser escarit i clar: “Bonjour, no tenim el cap de saint Cucufa”. Mala sort. Hauria estat una bona rematada per a aquesta història, que va començar l’any 303 després de Crist a l’àrea de l’actual Barcelona.

Saint Cucufa és el nostre sant Cugat, originari del nord de l’Àfrica, que va predicar el cristianisme i va morir martiritzat. L’imperi romà estava governat per Dioclecià. Segons la llegenda, les seves restes van ser traslladades segles després a França. Hi ha notícies que, després del seu pas per Alsàcia, el cap va recalar a la basílica de Saint Denis, al nord de París, l’any 835. Després se’n va perdre el rastre. Almenys a Saint Denis juren que no el conserven. És cert que les relíquies solien tenir una existència agitada durant l’edat mitjana i no portaven incorporat un localitzador GPS.

“És una decepció perquè pensàvem que el cap era allà”, comenta Alba Rodríguez, conservadora dels museus de Sant Cugat del Vallès, el municipi al nord de Barcelona. “La figura de sant Cugat és molt nebulosa”, admet, i recorda que els monjos –de la ciutat catalana– van contribuir generosament a la llegenda “per legitimar el monestir com a lloc sagrat”. Fins i tot es van inventar la troballa de relíquies.

Malgrat el misteri del cap, el sant va seguir present a la regió parisenca. A finals del segle XII, els monjos benedictins de Saint Denis van comprar un bosc una mica més al sud, a cavall dels actuals municipis de Rueil-Malmaison i Vaucresson. Al bosc van construir una capella dedicada a saint Cucufa i van anomenar també així l’estany central. La capella ja no existeix, però el bosc i l’estany sí. Avui és un enorme parc suburbà de 200 hectàrees, amb milers de roures, castanyers i faigs centenaris. Els seus senders són molt freqüentats pels amants del jòguing i de la bicicleta. Hi ha fins i tot un club d’aficionats als vaixells en miniatura que van a l’estany per fer navegar les seves boniques joguines artesanals. Els ànecs ja s’han acostumat a compartir l’espai. També les gavines bàltiques que passen allà l’hivern.

El bosc de Saint Cucufa també és conegut com a bosc de Malmaison. L’any 1799 el va adquirir Napoleó Bonaparte, que s’hi va fer construir un palau, el château de Malmaison, perquè fos la seva residència privada. El va cedir a Josefina després del divorci. Allà va viure ella fins que va morir de sobte, el 1814. Josefina, nascuda a l’illa de la Martinica, a les Antilles, havia convertit la finca en un jardí botànic i zoo particular. Al parc encara regna, majestuós, un cedre del Líban que ella i Napoleó van plantar després de la victòria en Marengo.

Després de la derrota a Waterloo, de camí cap al seu exili a l’illa de Saint Helena, Napoleó es va recollir en solitud a Malmaison per reflexionar sobre el seu destí i recordar els moments més feliços de la seva vida. El palau el va heretar Eugeni de Beauharnais, fill de Josefina. Anys després el va comprar la reina Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, vídua de Ferran VII, exiliada a França. Ella el va vendre a Napoleó III, net de Josefina.

El bosc de Saint Cucufa/Malmaison va viure el seu últim gran sotrac històric durant la guerra franco-prussiana (1870-1871). Allà es va entaular l’última batalla, el gener del 1871, quan les tropes franceses assetjades a París van provar de llançar una ofensiva cap a Versalles, quarter general dels prussians. A l’actual parc suburbà hi va haver un bany de sang.

El cap del sant el van traslladar a París a l’edat mitjana, però després es va perdre el rastre de la relíquia

França va perdre la guerra i va néixer l’Alemanya unificada, sota la batuta d’Otto von Bismarck. Es va crear el segon imperi alemany, amb Guillem I de Prússia al capdavant. França va haver de cedir-li Alsàcia i Lorena.

Aquella dolorosa derrota del 1871 va generar fortes ànsies de revenja a França, que es van concretar en la Primera Guerra Mundial. El triomf francès en aquella contesa va alimentar, al seu torn, el desig alemany de revenja: va sorgir Adolf Hitler i va arribar la Segona Guerra Mundial.

El bosc de Cucufa, en honor al sant martiritzat –els panells del parc l’eleven a la categoria de “bisbe de Barcelona”–, és un exemple de la densitat històrica d’Europa. Cada petit territori té el seu relat mil·lenari, complex i sovint tràgic.