Els arguments per analitzar els incendis no han evolucionat gaire des dels temps de la consellera Maria Eugènia Cuenca. Aleshores la tragèdia era terrible, amb bombers morts en acte de servei i una limitació de recursos molt més escandalosa que l’actual. L’oposició actuava amb voracitat, de vegades des de la convicció, sovint des de l’èmfasi oportunista. Avui l’oposició s’estima més una crítica de xarxes socials, de baixa intensitat.

Els protocols per informar dels incendis, en canvi, no s’acaben de definir. TV3 i Catalunya Ràdio en fan un seguiment titànic, intensiu, amb programes especials a l’altura de la condició d’un mitjà públic. Inevitablement, la fórmula s’esgota i s’acaba retransmetent un incendi tan volàtil i canviant que no respon –és impossible– a una realitat objectiva. RAC1 ho fa de manera intermitent, i a la Ser, Frederic Vincent planteja l’informatiu amb totes les veus i les dades però, a més a més, amplia la perspectiva amb una visió panoràmica, que inclou referències als incendis de Huelva o Califòrnia.

El llenguatge informatiu sobre els incendis necessita elements tècnics per mantenir la tensió i reforçar la credibilitat de la narració. En aquest sentit convé subratllar l’aportació del conseller Jordi Jané, que va popularitzar el verb perimetrar, que aleshores semblava esotèric però que avui forma part del glossari sectorial. Antigament, els incendis estaven controlats o descontrolats. Avui disposem d’una gama narrativa més variada, que comença amb el descontrolat i passa al perimetrat, l’estabilitzat i, si hi ha sort i encert, al controlat ial ’extingit.

L’altra novetat és la relació del risc d’incendi amb l’avenç del canvi climàtic. Corregeixo: de l’emergència climàtica. ¿En quin moment vam passar de parlar de canvi a parlar d’emergència? No sé si els partits que apel·len tant al canvi podrien incloure el concepte emergència als seus programes, aplicat a tots els àmbits d’unes cultures polítiques obsoletes i ineficaces. I parlant de política: el president Carles Puigdemont qüestiona la utilitat d’una taula de diàleg que fins ara només ha avançat en el territori intangible

¿En quin moment vam passar de parlar de canvi a parlar d’emergència?

de les expectatives vagament simbòliques. És un punt de vista legítim, que fa pensar en aquella folklòrica taula del Bernat, on qui no hi és no hi és comptat.

¿Raons pel desànim? Moltes, començant per la mutació de les poques certeses que teníem sobre la covid. que no està ni perimetrada ni controlada. Però el desànim el combat Jorge Drexler, que va triomfar al Festival de Pedralbes. La cançó La guerrilla de la concordia, anterior a la sobreexplotació del concepte que n’ha fet Pedro Sánchez, és prou simple i primària per alimentar tant el cinisme dels incrèduls com l’esperança dels crèduls.