Divendres vinent, 30 de juliol, hi ha convocada a Salamanca la conferència de presidents autonòmics, fòrum que té en l’ordre del dia un assumpte de transcendència per a tots els ciutadans, siguin de la comunitat autònoma que siguin: l’assignació a les comunitats dels fons europeus de recuperació. No sembla un assumpte menor. Tampoc no ho és –encara que menys urgent– l’altre punt de l’ordre del dia: el nou model de finançament autonòmic. Abans d’entrar en matèria, convé recordar una cosa tan òbvia com que la població travessa una conjuntura complicada i en molts casos obertament adversa. La situació sanitària, la persistència de la covid quan ja semblava superada, la incertesa per una segona temporada turística dolenta i la dificultat de molts negocis per resistir –per no esmentar els que ja han abaixat la persiana– són assumptes que exigeixen dels dirigents totes les seves virtuts i cap dels seus defectes, entre els quals caldria esmentar el partidisme i la falta d’altura de mires. Les democràcies europees no poden donar prioritat als interessos particulars per sobre de les necessitats dels ciutadans. Els seus vots no són un xec en blanc, sinó una obligació de treballar per resoldre problemes.

Catalunya ha reclamat en l’última dècada diàleg amb el Govern central i ho ha fet amb una persistència notable, constant i explícita. No sempre ha rebut una resposta favorable, encara que és hora de deixar enrere molts errors del passat d’uns i altres per centrar-se en l’avenir. L’avenir de tots. La victòria electoral del PSOE, que incloïa el diàleg amb Catalunya en el seu programa, va demostrar que un percentatge considerable del poble espanyol era partidari d’iniciar i encarrilar un diàleg. La Generalitat no pot ara trair la seva línia argumental, cosa que succeiria si comença a faltar allà on es parla i s’escolta, bases del diàleg. Si s’absenta, perdrà crèdit –també a Europa– i donarà la raó als qui s’oposen a la negociació ja que –argumenten– titllen l’independentisme d’ideologia insolidària que exigeix que li donin la raó. De moment, el president Pere Aragonès no té intenció d’assistir a la reunió de divendres a Salamanca i s’equivoca. S’equivoca davant els ciutadans de Catalunya, a qui assisteix el dret a beneficiar-se d’uns fons europeus, i s’equivoca rebutjant aliats més enllà de l’Ebre. La veu de Catalunya –reivindicacions incloses– ha de sentir-se a Espanya. I si ningú no la representa, el risc d’aïllament augmenta.

La veu de Catalunya ha de sentir-se a Espanya, cosa impossible si no assisteix als fòrums