AMadrid li ha faltat valor per presentarse davant la Unesco –l’únic desengany de la meva corresponsalia a París– com l’única ciutat del món on ningú no es troba una o un ex i s’ha estimat més encimbellar una joia més convencional i òbvia: el conjunt del parc del Retiro i el passeig del Prado.

Potser va ser un farol electoral d’Ayuso –“a Madrid pots sortir sense trobar-te el teu ex”–, o estem ja treballant perquè la Unesco reconegui aquesta singularitat?

Obtenir honors per a una cosa òbvia com el Prado, el Retiro i la llum de Madrid i donar-li títol de “patrimoni de la humanitat” és com penjar a casa teva els títols universitaris, la fotografia dels nens o la d’una audiència fugaç amb el Rei.

Tots aquests reconeixements estan molt bé per a Valdemorillo, Sant Miquel del Fai –reapertura ja!– o Arguineguín, però són innecessaris allà on la bellesa entra per

Això del Retiro, el Prado i la llum és obvi: la singularitat de Madrid és no trobar-te cap ex!

la vista. Esclar que així la Unesco es justifica, es fa veure i manté la seva estructura de comissions i dinosaures, aquells càrrecs ideats per a exministres de Togo, Bolívia i l’Uzbekistan, al mateix centre de París, on la bona vida és cara (la resta no és vida, deia o no Wilde).

En canvi, cap ciutat del món no pot presumir que no t’hi trobaràs una ex o un ex o uns exos i unes exes, assumpte que a molts els amarga el dia, la nit o les vacances (jo en això soc malastruc perquè, a més, sempre van acompanyades i això resulta ganivet en mantega).

Si m’ho demana Madrid, que va fort i ha salvat la restauració amb els mateixos estralls sanitaris que d’altres, estic disposat a defensar la proposta davant la Unesco i els fòrums turístics de mig món.

La llum de Madrid té el seu encant, però més encant, singularitat i benestar aporta aquella garantia de no rebre sorpreses, assumpte fàcil de gestionar gràcies a les aplicacions. Ja no vindria d’una intromissió en la vida privada, i d’aquesta manera ningú no s’emportaria enrabiades ni malentesos.

Ja ho va dir l’ambaixador espanyol davant la Unesco, en un atac de casticisme: “Quan es diu ‘de Madrid al cel’, jo em pregunto per què deuen voler el cel si el cel ja és a Madrid”.