És paradoxal escriure en una columna d’opinió per a qui, només amb dificultat, intenta tenir-ne una i que sigui sòlida i pròpia. Tots tenim opinions, encara que, com que la majoria són deixades o copiades, no necessitem moltíssim d’esforç per poder dir coses. Però haver de dir una cosa veritable és passar la pedra d’esmolar sobre el teu propi pensament i no haver deixat mai que les coses siguin romes o estiguin rovellades. Tenir criteri cansa, perquè exigeix posicionar-se al món. Anar amb el corrent és fàcil, no té secret, per això els peixos que es mouen sense dificultat són els que sempre es deixen portar pel flux de l’aigua: molts, convé dir-ho, és perquè són morts.

Encara que faci mal, toca créixer, perquè exigeix mostrar l’esquena nua i lliurar les armes. Rendir-se al misteri, deixar-ho tot. Estar disposats –metafòricament parlant– a morir. Només pots tenir una conversa memorable si estàs preparat

Per fugir de la banalitat, ens hem d’obrir pas com els exploradors a la selva

per ser autèntic. Totes les altres coses són perdre’ns en la trivialitat. Per fugir de la banalitat, ens hem d’obrir pas com els exploradors que havien de travessar la selva: els deixaven en una platja atlàntica, amb un matxet, i s’obrien pas a través del desconegut i no paraven fins que trobaven –o no– la costa del Pacífic. La veritat exigeix assumir duresa i sentir-se sol. Demana de nosaltres que ens convencem que només honrant la dignitat dels altres serà possible conversar. Demana d’oferir a les persones diàlegs que incloguin tendresa i nuesa, assumir-se imperfecte i fal·lible. La veritat exigeix una capacitat de dir o de callar, però que estigui presidida pel cant.

Quan sembla que tot està perdut, pot ser que arribi el moment de la salvació, secreta, essencial i individual, misteriosa i solitària: ens omple de goig ser dins de nosaltres i a prop d’aquells que estimem. És en aquell fragment del penya-segat, on sembla que tot ens atrau a l’abisme, on ve a lliurar-se el nostre caràcter. Ens adonem que no entendrem mai les coses essencials de la vida i que, francament, gairebé no controlem res. Quan això passa, en aquell instant d’enorme veritat, ens acostem a la roca on hi ha una espasa clavada i –oh, miracle– l’extraiem com només el futur rei Artur podria fer-ho. Hem arribat a casa.