Són pins, però també quilos de resina natural que a Espanya precisament no sobra i s’exporta per poder cobrir la demanda. Són llocs de treball, activitat econòmica, per acabar-ho d’adobar de quilòmetre zero, però també una manera de prevenir incendis. La Diputació de Barcelona ha començat a avaluar la pràctica d’un vell ofici, el resinatge de pins, una activitat econòmica de què viuen pobles sencers a les dues Castelles però que també permet tenir un bosc net, sa i vigilat: que no cau en l’oblit.

“La tendència actual, a més, ens fa pensar que la resina de pi es pot convertir en un producte que podria tenir futur i ser rendible, si més no de manera complementària amb altres activitats agroforestals”, explica

Ana Morgado, la cap de la secció de restauració i millora forestal de l’oficina de la Diputació de Barcelona, que està especialitzada a analitzar i dissenyar estratègies i sistemes per prevenir incendis forestals, i restaurar i valorar àrees degradades.

A finals del mes de juny es va posar en marxa en una àrea de Pallejà, que comprèn 240 pins, el projecte pilot de l’organisme supramunicipal. L’activitat, que a les dues castelles també és una estratègia per posar fre a l’Espanya buidada, ara té el vent a favor, ja que el mercat busca alternatives naturals a productes derivats del petroli, especialment a les empreses de cosmètica i farmacèutica. La resina és la matèria primera principal, l’original.

La Diputació de Barcelona ha encarregat avaluar la iniciativa a tècnics de l’Associació de Propietaris Forestals de Montnegre i el Corredor. “És una matota nera de generar activitat econòmica. I si hi ha persones treballant al bosc, el bosc està cuidat”, explica Marc Fernández, enginyer de l’entitat, que supervisa i recull dades d’una prova pilot que du a terme sobre el terreny una cooperativa de Vallirana, ForestBaix, impulsada per Carlos Delgado i la seva dona, Elizabeth Ibanga, fa sis anys. Es tracta d’un projecte compartit que té poc a veure amb els seus oficis anteriors (ell director financer, ella responsable de recursos humans) i que van fundar fa sis anys, quan les coses a l’empresa en què treballaven no anaven del tot bé. Va ser una alternativa laboral estudiada que també volia ser una aportació personal al medi natural i el territori.

El projecte el van posar en marxa a Vallirana, on tenen cedits uns 2.000 pins i extreuen anualment més de 800 quilos, si bé han arribat als 1.200. En el punt on duen a terme el resinatge, en el cas d’aquesta població a l’anomenat pla d’Ardenya, és fàcil reconèixer per on han passat. Amb prou feines hi ha sotabosc ni esbarzers ni bardisses. Han de netejar per poder accedir als pins. Però, a més, ForestBaix també du a terme altres activitats, si bé el resinatge és la seva aposta principal, com per exemple aprofitar part de l’escorça que retiren per a jardineria.

“Habitualment en el resinatge es fa servir pinastre, però nosaltres en tots aquests anys hem demostrat que el pi blanc, que és el que més abunda per aquesta zona, també serveix”, afegeix Carlos Delgado. És un pi, d’altra banda, que actualment amb prou feines té ús i que no pateix per les extraccions: ni s’eixuga ni es mor.

La resina que es recull s’envia a una planta de Segòvia, tot i que hi ha el compromís de la mateixa empresa d’instal·lar una refineria a Catalunya si algun dia s’arriba a la recollida d’un milió de quilos anuals. “I per què no?”, pregunta amb un somriure un dels impulsors de ForestBaix.

Fins ara mitja dotzena de persones han après l’ofici d’en Carlos i l’Elizabeth, i algunes es dediquen a això a l’altiplà. L’últim que s’ha afegit a en Carlos i l’Elizabeth –que supera la seixantena– ha estat Ricard Romo, de 45 anys, tècnic en gestió forestal i medi natural, també veí de Vallirana. “És una iniciativa que pot generar llocs de treball, que també beneficia el bosc”, afegeix en Ricard, que defensa fermament el projecte. Espera poder dedicar-s’hi, però a la demarcació de Barcelona

Ara mateix, apunten fonts de la Diputació, un dels principals esculls amb què es pot trobar el projecte és a l’hora d’aconseguir el vistiplau dels propietaris dels boscos. En el cas de la prova pilot de Pallejà, aquesta es desenvolupa en terrenys municipals –l’Ajuntament no ha dubtat a implicar-s’hi–. En el cas de Vallirana es tracta d’un propietari privat, la família Montané, implicada amb el projecte i amb el municipi, que ha cedit els seus pins també a canvi que es dugui a terme –com ja passa– un manteniment del seu bosc.

“A Castella sí que hi ha moltes muntanyes comunals”, assenyala Elizabeth Ibanga. Aquí el fet que la majoria siguin privades pot ser un escull, tot i que precisament el projecte de la Diputació vol demostrar també això: que activitat econòmica al bosc és conservació, manteniment, un mal de cap menys per al propietari i també menys incendis.

La recerca d’alternatives als productes derivats del petroli ha augmentat la demanda

La cooperativa ForestBaix, pionera a Catalunya, fa sis anys que s’hi dedica