Segur que hi voleu anar per la Faja de las Olas? Glups, no ho sé pas, no ho sé pas... Sembla un tram força exigent. Què tal si hi anem per la Fuen Blanca? Sí, teniu raó, el recorregut és més llarg, però menys vertiginós”.

El meu suggeriment té poc èxit. Cap seguidor entre les altres sis persones que coincidim a l’alta ruta de Los Perdidos (ARP). La segona etapa, del refugi de Góriz al de Pineta, ofereix la possibilitat d’esquivar la Faja de las Olas desviant l’itinerari per la Fuen Blanca, un inacabable descens de 1.856 metres a prova de genolls, però més segur.

“La Faja de las Olas és un camí perillós, amb alguns passos molt aeris i exposats; val més evitar-los en cas de mal temps”, s’alerta al cartell informatiu que hi ha al coll d’Arrablo, el punt on es bifurca el recorregut.

La decisió ja es va prendre abans de sortir de Góriz, a 2.200 metres. A la Irene, l’enginyera valenciana; la Cristina, la doctora barcelonina, i als quatre amics de Huelva, en Román, en Jaime, en Luis i en Jose els fa més mandra l’eterna baixada que jugar a esquivar esculls d’altura. Els menys experts, com en Luis, per a qui aquesta és la seva primera travessia pirinenca, segueix els consells dels seus companys. Almenys el dia s’aclareix i no hi ha previsió de pluja.

Cap a les set del matí el termòmetre marcava 6,3ºC, i el centenar d’excursionistes que van pernoctar del 12 al 13 de juliol en tendes de campanya davant del refugi no ho deuen haver passat gaire bé. El vendaval ha colpejat intensament, i Luis Muñoz, un dels quatre guardes de Góriz, ha deixat clar que avui no és dia per pujar al Monte Perdido, amb 3.355 metres el tercer pic més alt del Pirineu, darrere de l’Aneto i el Posets.

“A partir de l’any que ve el parc nacional d’Ordesa i Monte Perdido només permetrà acampar a un màxim de 50 persones en aquesta zona amb l’objectiu d’evitar la massificació; ara hi ha dies que en podem tenir 200; a més, s’haurà de reservar abans”, confirma en Luis. Aquest és el refugi que registra més ocupació del Pirineu i d’Espanya. “En realitat, no tenim estadístiques oficials, però sembla que hi ha consens que és així; un any bo tenim més de 13.000 pernoctacions”, afegeix.

Cada dues setmanes un helicòpter transporta els aliments i altres productes essencials, fins a 900 quilos en set minuts de vol, anada i tornada, des de Fanlo. Proveir un refugi a què només es pot accedir per l’aire i caminant té servituds, i per això cal mospendent trar-se agraït de poder gaudir d’un plat calent a l’hora de sopar i pagar a gust tres euros per una cervesa.

La tolerància és una regla d’or en aquesta mena d’establiments. Ningú no cridarà d’alegria per dormir al ritme musical marcat pels roncs de desconeguts, però és el que hi ha. Igual que la bona educació hauria de convidar a abaixar el volum de les tertúlies nocturnes. El de Góriz, amb una capacitat per a 80 persones a l’interior, s’ha revelat com el refugi més sorollós dels sis que hem visitat a l’ARP.

Només enfilar el GR-11, aquesta etapa ofereix unes addictives vistes del circ de Soaso i, més endavant, de la gorja d’Añisclo. Arribant al coll d’Arrablo (2.343 m.), ja sense titubejos, tirem cap a l’entretinguda Faja de las Olas. Avancem a través d’un estret sender obert en un pronunciat fins que, més amunt, a quasi 2.700 metres, pugem per un corredor equipat amb una cadena. Rierols i alguna lleu cascada treuen el cap en algun tram. Preferim una lleugera dutxa a desplaçar-nos a la dreta, tocant el buit. Més endavant, passem per una inclinada placa de gel, també amb l’ajuda d’una corda, i diem adeu a la part més exigent.

Al final, els companys de batalles tenien raó. Sense neu ni pluja, la Faja de las Olas és assumible per a un excursionista amb un mínim d’experiència. Una vegada al coll d’Añisclo improvisem un pícnic; encara ens queda al davant un pronunciat descens, en total gairebé 1.600 metres de desnivell negatiu des de la sortida.

Quan ja som gairebé baix, en Jaime rellisca. De moment nota un lleuger dolor a una cuixa, però caldrà veure com es lleva l’endemà a Pineta.