Kiosko y Más

VALERO ACONSEGUEIX LA SEGONA MEDALLA

El ciclista David Valero va aconseguir ahir la medalla de bronze en bicicleta de muntanya al mont Fuji, el segon podi espanyol als Jocs de Tòquio 2020.

El dia abans, el periodista programa, vaticina i selecciona, i l’endemà surt i deambula de seu en seu, pidolant un èxit. El periodista pensa en gran. Aposta pels ciclistes espanyols, per Valverde i els germans Izagirre.

O pels triatletes, els formidables Mola, Alarza i Gómez Noya.

O pels nedadors: Mireia Belmonte, Hugo González...

El cronista vol controlar-ho tot, però no n’hi ha prou. No s’ho atrapa pas.

David Valero (32) surt en molt poques previsions. No el citem, no comptem amb ell.

I l’home es desperta i ho regira tot, com Adriana Cerezo. David Valero es cola en la batalla per les medalles en bicicleta de muntanya, i acaba esgarrapant un bronze, segon podi d’Espanya a Tòquio: només el superen Thomas Pidcock, professional de la ruta a Ineos (routard híbrid com Mathieu van der Poel, aviat desaparegut en combat al mont Fuji després d’una caiguda), i el suís Mathias Flueckiger.

(...)

Avui Valero és el 12è a la classificació general de l’UCI en bicicleta de muntanya. I havia estat novè a Rio 2016.

Tot i això, no se li recorden grans èxits.

Tot i això, ell perseverava: –Jo em veig lluitant per les medalles –deia a Mundo Deportivo al maig.

–Per què es veia candidat? –se li preguntava ahir.

–Perquè he canviat coses. Feia anys que estava estancat i acomodat i havia de sortir d’aquella dinàmica. Vaig canviar d’equip. També em vaig posar en mans de Manu Mateo [preparador físic] i Juan Carlos Llamas [nutricionista]. I també vam treballar per adaptar-nos al clima del Japó, la calor i la humitat. A Espanya tenim molts llocs per treballar això.

També deia que el circuit olímpic era molt seu, com un vestit a mida.

L’Izu Mountain Bike Course, al peu del mont Fuji, serpenteja entre arbres centenaris i pistes tècniques. Valero s’ho coneix. Diu que ja hi havia estat el 2019, analitzant el circuit en els temps prepandèmia, i que la duresa, superior a la mitjana olímpica, juga a faels

L’últim any he canviat coses; feia temps que estava estancat i acomodat

vor seu. Hi ha tortuositats per corriols per on només passa un ciclista. Hi ha trams empedrats. I trialeres que, de tan empinades, esgarrifen.

La prova s’allarga 28,25 quilòmetres. Són set voltes a un circuit de gairebé 4 km. gairebé una hora i mitja trencant les fibres.

–Crec que s’adapta bastant bé a les meves característiques –deia.

S’adapti o no a ell, ningú no li regala la medalla.

David Valero es despenja als primers trams. Cau a la plaça 22a. Li toca remuntar. S’ho pren amb calma. La bicicleta de muntanya és una llarga agonia, ho saben els milers de cicloturistes que ataquen els pendents de la ciutat caps de setmana. La bicicleta de muntanya, igual que el pàdel, atreu molt al nostre país.

Valero descendeix de Marga Fullana, José Antonio Hermida i de Carlos Coloma. La primera va ser bronze a Sydney 2000. El segon era el pistoler, quàdruple campió del món i plata olímpica a Atenes 2004. I el tercer és el seu entrenador. I havia estat bronze a Rio 2016.

Tossut muntanya amunt, Valero hi fica la banya i observa la deriva dels rivals. Van der Poel, el meravellós ruter que tot ho fa bé i ha aparcat la carretera per fer un tomb en bicicleta de muntanya, s’estavella en la primera de les set voltes i es retira mentre s’aguanta un canell.

No seran els seus Jocs. Thomas Pidcock, un altre que tot ho fa bé, sí que tira cap endavant.

Obstinant-se, Valero recupera l’alè. Ve des de darrere, recull cadàvers i apareix en la lluita per les medalles a l’últim tram.

Ara va vuitè, ara va sisè, ara sembla podi...

–Anaven passant les voltes, i des del box em deien: “Vas a

Anava remuntant i des del box em deien: ‘Estàs a 20 segons del podi; o a 15 segons...’”

vint segons del podi, o a quinze”. I jo em deia: “Va, som-hi, va: pensa en la teva família, pensa en el teu fill”.

Pidcock vola com aquell qui res, i no es posa a l’abast de Valero, però la resta van caient com fruita madura. Sintsov, Cooper, el francès Koretzky, Schurter... Fins i tot Flueckiger sent la pressió de Valero, però aguanta l’envit i es queda amb la plata. Valero acaba a 34 segons de l’or i a 14 de la segona posició.

I el ciclisme espanyol respira alleujat.

El ciclisme de muntanya, volem dir, ja que l’altre, el de carretera, encara s’està recuperant de les ferides després de l’ensopegada que va viure dissabte.

PORTADA

ca-es

2021-07-27T07:00:00.0000000Z

2021-07-27T07:00:00.0000000Z

https://lectura.kioskoymas.com/article/282312503101697

La Vanguardia