Aquesta vegada, els japonesos es van mostrar desobedients.

Dilluns a la matinada, centenars d’ells sortien a les amples avingudes de la badia d’Odaibai, disposats a animar els triatletes, que davant seu passaven com llamps, primer amb bicicleta i més tard a peu, sense fer-los gaire atenció.

Se suposa que no hi ha d’haver públic a Tòquio 2020. A cap estadi, a cap piscina, a cap plaça.

L’espectacle no seria propici als espanyols. Esllomats, acabarien rendint-se al tram a peu, en teoria el seu territori. Mario Mola seria desè; Fernando Alarza, 12è, i Javier Gómez Noya, 25è. Encara no s’acaba la maledicció dels espanyols i el triatló olímpic. Excepte en la plata de Noya a Londres 2012, sempre en surten malparats.

Al davant, esclatava un noruec colossal, compacte com els Ingebrigtsen, o com Karsten Warholm: Kristian Blummenfelt (27).

Controlant el grup, Blummenfelt, el millor triatleta de l’any, líder de la general de les Sèries Mundials, aniria despenjant rivals fins a accelerar a l’últim quilòmetre, desbocat, cap a l’or. Així que travessava la meta, el gegant s’ensorrava sobre la catifa i deixava anar tot el que portava a dins, incloent-hi l’esmorzar.

Això ja no van poder veure-ho els espectadors japonesos, però els periodistes enviats a Tòquio sí.