Tan bon punt toca el panell d’arribades i gira sobre si mateixa i mira el marcador, Katie Ledecky (24) ho assumeix.

No sempre es pot guanyar. De vegades apareix gent molt bona. Tant com ella mateixa. Gent com Ariarne Titmus (20). I és un botxí conegut per a Ledecky, ja que tampoc no és la primera vegada que passa, sinó la segona.

Ja fa dos anys, als Mundials de Gwangju, Ariarne Titmus havia donat un disgust a Ledecky.

Quan Titmus neda al carril contigu, Katie Ledecky té un problema greu, i així s’humanitza: per norma, li atribuïm superpoders.

I això no s’hi val.

No sempre es pot guanyar. I això Katie Ledecky ho porta regular.

(...)

Quan les dues nedadores pujaven aquest dilluns al podi dels 400 m lliures, Titmus al centre i Ledecky a la seva dreta, tot just s’havien mirat. L’especialista es frega les mans perquè aquí intueix l’embrió d’una rivalitat, com la de Popov i Gary Hall jr., la de Lilly King i Iúlia Iefimova, o la de Phelps i Lochte.

Però elles prefereixen rebaixar el to:

–Jo soc qui va darrere. Ledecky és la favorita –havia dit Ariarne Titmus durant els prolegòmens.

Ledecky és la Michael Phelps del present –amb el permís de Caeleb Dressel, que mitja hora més tard s’adjudicava el primer or als 4x100 lliures–, però no se’n refia i arrenca com sempre. Braceja enfurismada, tot freqüència i xipolleig, i mira d’espolsar-se la pressió de l’australiana.

Qui se’n vagi abans del seu rival, millor.

En realitat Ledecky sempre neda així: algun cop ha obert vuit segons a la segona.

Ledecky sempre tira a fons, fins i tot en els entrenaments a Stanford o a Hawaii, quan se li posa entre cella i cella que ningú, i tampoc cap home, no pot anar més de pressa que ella.

–Ella gaudeix amb el dolor –diu Rowdy Gaines, al seu dia triple or olímpic.

–Es deixa la vida en totes les sessions –diuen Greg Meehan i Bruce Gemmell, els seus entrenadors a Stanford.

Com no es diverteix és perdent.

Llançada la prova, Ledecky braceja i persevera, ja que la seva tossuderia i la seva eficiència li han lliurat múltiples títols. Fa vuit anys que inclou l’ampli espectre de l’estil lliure. A Rio 2016 havia guanyat el 200, el 400 i el 800 (a part del 4x200). També domina als 1.500 m, i això és notícia.

–És com si l’atleta Allyson Felix fos invencible als 400 i els 5.000 m. Com si dominés tot aquest mosaic de distàncies. No li sembla increïble? –diu Gaines.

Ho és.

És increïble.

El que passa és que, en aquest cas, a Ledecky se la veu vulnerable.

Ledecky braceja enfurismada, al capdavant, com fa sempre en qualsevol distància. I obre un cos d’avantatge sobre Titmus. Però això és diferent. I se succeeixen els llargs i ara se li acosta l’australiana, un metrònom, sens dubte no una nouvinguda, per acabar emportant-se l’or a l’últim tram (signa 3m56s69 pels 3m57s36 de Ledecky).

–Titmus ha fet una cursa perfecta. Ho ha controlat tot. Jo em sentia bé, però als 300 m li he donat un cop d’ull i m’he adonat que Titmus venia amb mi. ‘Serà una batalla’, he pensat –diria Ledecky més tard.

–El que havia de fer era no descompondre’m –diria Titmus.

Des d’ara l’anomenen Terminator.

I Ledecky?

No s’atura aquí. Continua dreta en múltiples proves: li agrada patir.

A la tarda neda les primeres rondes dels 200 i els 1.500. Avança en tot.

“Als 300 m he vist que Titmus venia amb mi; ‘Serà tota una batalla’, m’he dit”, va comentar Ledecky