Per què s’ha de sotmetre el personal a un estrès addicional si no hi ha públic?

Les finals de natació, la cerimònia inaugural, la final de bàsquet, últimament també la final de tennis... Solien ser esdeveniments on, en uns Jocs Olímpics, per entrar-hi com a periodista no n’hi havia prou només amb l’acreditació. Es requeria una entrada addicional distribuïda entre els mitjans de cada país pels diferents comitès nacionals. Quedaven compresos en els “esdeveniments d’alta demanda”. Val a dir que no incloïen l’atletisme, l’esport rei de tots els Jocs, perquè en un estadi hi ha molta més capacitat i la tribuna de premsa és més gran.

A Tòquio, amb la pandèmia pel mig, les coses han canviat. Per complicarles. Hi continua havent els esdeveniments d’alta demanda, els anteriors més l’atletisme, ara sí, finals de gimnàstica, partits decisius d’handbol, tennis a partir de quarts... Però és que per a la resta de les competicions s’ha creat un sistema de reserva en què t’has d’apuntar a risc que després no t’hi deixin accedir. L’F5 és una de les tecles més utilitzades aquests dies per anar actualitzant i comprovant si hi tens accés o no.

Fins aquí el reglament. A partir d’ara, l’imperi de l’absurd. Quin sentit té aquest mètode si hi ha més espai que mai? Per què s’ha de sotmetre el personal a un estrès addicional si no hi ha públic i els recintes són buits? Els complexos sencers podrien ser una tribuna de premsa si calgués.

S’entén el moment de dificultat mundial i la necessitat de control. Però no la hipocresia: després bé que et poden ficar en un autobús ple de gom a gom perquè aquell dia no n’han habilitat més o perquè se n’ha perdut un pel camí.

Fins i tot fa gràcia que quan esperes un transport de matinada i s’ordenen una sèrie de files marcades amb uns cons no et puguis moure uns mil·límetre de la que et correspon encara que no hi hagi ningú a la del costat o encara que el servei d’aquella zona ja s’hagi acabat... L’estoïcisme està més en voga que mai.