L’adolescència és l’origen de tot. Cal tornar-hi per reconeixe’ns. El descobriment de la mentida, de l’amor, de l’amistat o de la mort. Les emocions que van mutant en aquella edat cada mitja hora: riure, plorar, cridar, enfadar-se... El descobriment de la vida: ficar els dits a l’endoll era la nostra prova viral al TikTok analògic de finals del segle XX. Internet ha obert una bretxa enorme entre pares i fills, molt més gran que la que teníem els boomers amb els nostres pares. I, ja posats en aquesta bretxa, cal llegir aquest article.

La Momiji i l’Hugo tenen en comú l’adolescència. Momiji Nishiya es va convertir ahir, als 13 anys, en la tercera esportista més jove de la història que guanyava una medalla d’or en uns Jocs Olímpics. Hugo Millán va morir, amb 14 anys, diumenge en una cursa de motos al circuit d’Alcanyís.

En dies així no és sobrer recordar una frase d’un dels grans de la història de l’esport, André Agassi: “De sobte el meu pare disposava de la seva pista de tennis al pati del darrere, cosa que significava que a partir de llavors jo ja tenia la meva presó”.

Explica avui als pares de la nena japonesa que hi ha un debat sobre l’èxit en esportistes adolescents. O al COI, que ha tingut una habilitat quirúrgica i silenciosa per intentar captar gent jove a les audiències televisives a través dels skaters.

Hi ha un tesi doctoral de Xavier Camino a la URV ( Estudi cultural de l’skateboarding a Barcelona 1975-2010) en què llegim: “Existeix una idea d’infantilisme associada amb els skaters. Fer skateboarding és una cosa de nens i adolescents i, per tant, els skaters que superen els 25 anys són uns immadurs. El camp de l’skateboarding es constitueix com a tal per oposició a un món adult a l’espai social”. Per això el practica tanta gent jove. Quan una nena guanya l’or olímpic amb 13 anys és que s’ha passat moltes hores practicant. La sort de l’skate, segons els entesos, és que la pràctica depèn més de la voluntat de la criatura que no pas del desig dels pares. Perquè l’anàlisi més necessària és la influència dels pares sobre els menors esportistes i si existeix l’explotació. La imposició per sobre del gaudi. Em sembla angoixant que una nena de 13 anys guanyi una medalla olímpica però, certament, un dels esports que més s’assembla a un joc és l’skateboarding.

Les motos ja són figues d’un altres paner. Em sap greu, no puc pas. Curses de velocitat amb 14 anys, és veritat que en circuits tancats, és veritat que amb totes les proteccions i és veritat que amb la desgràcia que va ser atropellat, semblen un risc innecessari que em transporten del dolor a l’espant. I, per descomptat, no examino els pares de l’Hugo, que deuen estar patint el dolorós procés de la marxa enrere. La seva pena ens obliga a apartar l’empatia perquè no ho suportaríem.

El món dels adults és sempre ple de dolor i per disminuir-lo hauríem de no obligar cap criatura a perdre ni la infantesa ni l’adolescència. Sigui skateboarding, motor, gimnàstica o futbol.

Potser aquest article és un error perquè no fantasieja amb la idea de tornar a ser adolescent i pensar en excés com a pare de manual que està convençut que la infantesa no s’esgota i s’ha de protegir (o sobreprotegir). Potser perquè has intentat que el fanatisme com a pare no passi de la teva habitació i del seu quarto. Potser és perquè tinc pànic que la meva felicitat sigui la seva infelicitat. Potser el que no vull és que decideixin perquè estic descobrint que se’ns estan fent més grans.

L’anàlisi més necessària és la influència dels pares sobre els menors esportistes