Com qualsevol persona que es manté vint-i-tres anys al capdavant d’una institució la seva trajectòria acumula llums i ombres

Dilluns passat, el president Jordi Pujol, amb noranta-cinc anys, va haver de desplaçar-se a Madrid per comparèixer davant tres magistrats de l’Audiència Nacional, que com era previsible donada la seva situació personal, i malgrat que ell insistia a tothom que volia declarar, el van acabar exonerant de la causa en què es jutja part de la seva família.

Quan jo m’incorporo a l’activitat política activa, Jordi Pujol estava finalitzant la seva i, per tant, no puc dir que en aquell moment ell fora determinat en el meu incipient compromís polític. Malgrat que només vam coincidir amb responsabilitats institucionals uns pocs mesos, del juliol al desembre del 2003, sí que vaig tenir la sort de compartir xerrades, reflexions i trobades una vegada ell va deixar de ser president, i jo vaig ser alcalde, senador i diputat, i aquesta relació la mantenim posteriorment quan jo també deixo les responsabilitats polítiques institucionals. Dic això per ser absolutament transparent i contextualitzar bé la meva opinió i admiració per la persona, la figura i l’obra política del president Pujol.

Jordi Pujol i Soley ha estat un dels polítics, més rellevants dels darrers cent anys a Catalunya, per no dir el que més, i així ho reconeixerà la història. El seu compromís neix amb l’oposició catalanista al règim franquista, posteriorment és un element clau en la transició democràtica a l’estat espanyol, en la integració a l’actual Unió Europea i l’OTAN d’Espanya. Europeista convençut i exercent, es va convertir des de la presidència de la Generalitat en un referent a Europa en molts aspectes. Però sense dubte si per una cosa serà recordat el president Pujol, és per la reconstrucció des del nores, de la Generalitat de Catalunya, i amb ella de la catalanitat institucional, política i també social del nostre país, en definitiva la construcció nacional. Aquesta tasca la va fer acompanyat de molta gent però clarament amb el seu lideratge i empremta.

Com qualsevol persona que es manté vint-i-tres anys al capdavant d’una institució la seva trajectòria acumula llums i ombres. En les cas del president Pujol sense dubte som moltes més les primeres que les segones. Fer un resum dels èxits i fites assolides pel president Pujol i els seus governs, requereix un espai que ara no disposo, i respecte als punts crítics jo en vull indicar dos. El primer, el posicionament inicial respecte el Plan Hidrológico Nacional del president Aznar l’any 2001 (PHN), i que ens va suposar un cert distanciament polític en aquell moment. En aquest cas condicionat entre altres aspectes, per una aritmètica complicada al Parlament i al Congrés, i per unes opinions desencertades de la seva gent de confiança al territori ebrenc, va donar suport a un projecte, que com després va reconèixer públicament, i a mi personalment en privat, suposà un gran error. Reconèixer els seus errors també fa gran una persona, i Jordi Pujol m’ha demostrat que en aquest sentit també ho era. L’altra ombra, sense dubte ha estat, com va gestionar l’afer de la deixa del seu pare, no aflorant-la quan calia, i com ho va fer públic, malgrat que humanament i familiarment podríem trobar alguna justificació.

Precisament arran d’aquest últim fet, a partir del 2014, el president Pujol va ser condemnat a un ostracisme, social i polític, no només pels seus tradicionals adversaris, sinó per gran part dels seus companys del seu espai ideològic i polític. Va desaparèixer pràcticament de l’escena pública, malgrat que també ho va induir ell mateix en un primer moment, i pràcticament ningú volia que se’l vinculés a ell. A les xarxes i a les declaracions, van desaparèixer les fotos, les referències i el testimoni de les trobades amb ell, també per part de convergents de sempre i dels juntaires nouvinguts. I com el temps tot ho cura i ho fica al seu lloc, al llarg dels últims mesos, i especialment durant les dues darreres setmanes hem vist com aquesta situació ha canviat. Tothom, també inclús els seus tradicionals adversaris, reivindica la política, l’acció de govern i la forma de fer, del president i els seus executius. I els hereus naturals que havien repudiat la seva herència, ara ja no només la volen acceptar i lluir, sinó que fan veure que sempre han estat els més pujolistes, malgrat aquest lapsus de més de deu anys.

Si algun aspecte positiu ha tingut la innecessària compareixen de Jordi Pujol davant l’Audiència Nacional, és veure com molta gent que tenia oblidat al president Pujol el reivindica, el defensa i l’incorpora a les seves xarxes socials, articles, declaracions i opinions, d’on feia temps que no sortia cap imatge ni referència d’ell. Els retrobaments sempre són agradables, desitjables i benvinguts.

Com he dit, el temps tot ho situa al seu lloc, i malgrat que el camí hagi estat una mica tortuós, l’important és com acaben els processos. I estic segur que el president Pujol té i tindrà el lloc que li correspon a la història del nostre país.