El finançament de Catalunya ha tornat a ser l’argument primordial dels partits de dreta. No aporten cap xifra que avali l’argument dels ‘privilegis’ de Catalunya. Aquesta vegada, els atacs han perdut del tot la vergonya. En un moment de la controvèrsia, el candidat de Vox, Manuel Gavira, va preguntar a la socialista María Jesús Montero si sabia quants diners de l’Estat rebia cada andalús i quants en rebia cada català. Montero va respondre a Gavira que ho digués ell, si ho sabia. El candidat de Vox va tornar la pilota: «Responda usted que fue ministra de Hacienda». Ens vam quedar sense saber la xifra. Però la feina ja estava feta. L’important és estendre la cridòria demagògica d’un tractament preferencial cap a Catalunya. L’altra cançó de l’enfadós és la introducció del concepte de ‘prioritat nacional’, que va néixer en els partits nacionalistes i populistes d’Europa en moments de crisi. Marine Le Pen, des del seu partit Rassemblement National, va popularitzar la préférence nationale que ara imita Vox. La salsa de la ‘prioritat nacional’ combina amb tot: immigració, seguretat, llistes d’espera, habitatge, ajuts socials… A més a més, també lliga amb tota mena de guisats. Va servir per a Extremadura, per a l’Aragó i ara per a Andalusia. No cal tenir cap dubte que haurem de menjar el mateix plat a totes les eleccions que vinguin. Convindria pensar la manera de fer tots els comicis regionals el mateix dia i ens estalviaríem molts diners i també haver d’entomar catilinàries badívoles. Això sí que és una prioritat nacional.