Els titulars recents sobre morts en llistes d’espera quirúrgiques són, com a mínim, desafortunats. No és cert que les persones morin per estar en una llista quirúrgica. Però seria un error quedarnos en la crítica als titulars i no afrontar el problema real. Les llistes d’espera existeixen. I són, sens dubte, un dels principals indicadors de disfunció del nostre sistema sanitari. El problema no és només la seva magnitud, sinó com es generen.

Durant anys hem explicat les llistes d’espera com una conseqüència inevitable de la manca de recursos. Però aquesta explicació, tot i tenir part de veritat, és insuficient, perquè una part important del problema és organitzativa. Qui redueix les llistes d’espera no són els sistemes, ni les estructures administratives, ni els circuits de gestió, sinó els professionals que intervenen directament en l’acte quirúrgic.

Cirurgians, anestesiòlegs i infermeria quirúrgica són el nucli productiu real. Són els que resolen. Tot el que no estigui al servei d’aquest nucli és un obstacle. Però el sistema ha acabat funcionant just a l’inrevés.

Hem construït organitzacions on aquests professionals treballen condicionats per una hipertròfia burocràtica creixent, circuits rígids, presa de decisions allunyades del nucli productiu, sistemes d’informació que no es parlen i processos de preparació del pacient que sovint tenen més pes que la mateixa cirurgia.

Hem normalitzat que el temps dels professionals més crítics es dilueixi en processos que aporten poc valor. Hem acceptat que el sistema no treballi per facilitar-los la feina, sinó per complicar-la.

Reduir-les no és només una qüestió d’inversió, sinó sobretot de governança: simplificar, eliminar allò que no aporta valor i assumir una idea bàsica que massa sovint s’oblida: en sanitat, el sistema ha de treballar per qui resol, no al revés. Quan equips de professionals participen en projectes de cooperació en països amb menys recursos, tot es simplifica. Es prioritza l’essencial, es redueixen els processos i el sistema s’organitza al voltant de qui ha de resoldre.

Allà ho tenim clar. Aquí, en canvi, massa sovint ho compliquem.