El passat 15 d’abril, per fi va aparèixer al BOE la modificació d’un Reial decret de l’any 2024, que concedeix als estrangers residents a l’estat espanyol sense permís, la possibilitat de poder-hi residir i treballar-hi de forma provisional durant un any, amb gairebé els mateixos drets (no pas tots) i deures d’una persona de nacionalitat espanyola. La reglamentació es feia necessària atès que Catalunya és terra d’arribada de migrants.

Quan arriben pocs immigrants el problema d’inserció a un treball i d’integració a la nova societat no sol ser problema, però a Catalunya i gairebé a tot Europa l’arribada de molts immigrants ha comportat problemàtiques que cal gestionar bé, dins un marc de política immigratòria i d’integració dels qui es vulguin quedar. Els augments de les migracions a la UE han estat una constant, especialment a partir del 1990, conseqüència de la desarticulació de l’URSS, els conflictes del Pròxim i Mitjà Orient, i les majors facilitats de transport i comunicació. Als estats de la UE la població resident nascuda a l’estranger és ara d’un 14% de mitjana, però en molts és propera al 20% (Irlanda 21,8%; Suècia 20,4; Alemanya 20; Bèlgica 19,1...); i en estats que tenen el percentatge entre el 10 i el 15% com França 13,5 i Itàlia 11%, no el tenen més alt perquè els fills dels immigrants han nascut ja en aquests països. A Espanya els nascuts a l’estranger eren el 5,7% l’any 2002 i el 13% el 2014, per arribar a més del 18% en l’actualitat. A Catalunya aquest percentatge és del 24%, ben diferent del d’Extremadura que és del 5,5%. Ara bé, nascuts a l’estranger no vol dir que tots estiguin en situació no legal.

La major part dels estrangers que viuen a Catalunya han vingut a la recerca de treball o per retrobar-se amb algun familiar. Molts d’ells pensen retornar després al seu país amb la jubilació d’aquí. Catalunya atrau per la imatge positiva que en tenen els habitants de països amb rendes més baixes, perquè hi ha més ajuts i serveis, i més seguretat. Espanya i especialment Catalunya és un imant que atrau a les poblacions dels estats veïns nord-africans així com d’Amèrica Llatina, amb l’avantatge per aquests darrers que parlen el castellà i tenen algunes creences coincidents amb els espanyols.

La major part dels immigrants que estan en situació irregular no han arribat pas per mar i en pastera, sinó que la majoria ho han fet en avió o bus i amb el passaport i visat en regla. Un primer control per venir és el dels visats que poden concedir per 90 dies els consolats espanyols, però la política de visats està condicionada per les relacions exteriors que Espanya té, i que per reciprocitats i interessos polítics i econòmics pot ser restrictiva o generosa. Així arriben turistes que no són turistes, i pretesos estudiants que no venen a estudiar. Deixen caducar la validesa del visat i passen de visitants regulars a irregulars.

Quan els irregulars són molts, es generen problemes pel descontrol sobre persones i situacions. Els irregulars sense família s’ho passen molt malament i es veuen obligats a agafar feines molt mal pagades i per dies, com els peons agrícoles de l’Espanya negre. Molts treballen en feines ocasionals: trasllats de mobles, cambrers eventuals, venedors de mercats, peons de la construcció, treballs domèstics... Hi ha treballs que s’han pagat a 25 euros per 10 hores de feina al dia. I l’irregular es troba explotat per individus que poden ser de la seva mateixa nacionalitat i els hi cobren excessivament per una habitació, per empadronar-los, etc.

L’actual regularització no és pas la primera, amb els governs de Felipe González se’n van concedir tres (1986, 1991-1992 i 1996), en l’etapa de José Mª Aznar, dues el 2000 i 2001 (unes 400.000 persones), en l’etapa Zapatero una extraordinària el 2005 i ordinària fins al 2006. Des d’aleshores cap més d’extraordinària i naturalment en 20 anys els irregulars han augmentat notablement i amb ells el treball en negre i altres situacions no desitjades. La regulació extraordinària es feia necessària perquè l’ordinària és molt lenta i estrangulada per la normativa i la burocràcia.

En la legislació espanyola el tema de l’entrada d’estrangers i concessió del permís de residència és un tema de l’Estat, però si les Autonomies formen part de l’Estat, aquestes han de poder participar més en el tema. Si per cercar una feina regular i tenir un contracte, o assistir a un curs de formació gratuït has d’estar inscrit al Servei d’Ocupació de Catalunya, aquest servei ha de tenir una connexió fluida amb els Serveis d’Estrangeria; perquè si un estranger no ha obtingut el Número d’Identitat d’Estranger, tampoc pot inscriure’s al SOC. D’aquesta manera l’irregular es va quedant sense possibilitats de tenir un treball legal. Un tema que sembla provisionalment resolt per la nova norma.

Però cal també possibilitar una mínima integració a la societat que et rep, en cas contrari s’està en un lloc que es desconeix completament. Tot permís de residència hauria d’anar acompanyat d’una acreditació de coneixement mínim de les llengües oficials, de les lleis fonamentals, i d’unes nocions de la societat i població on es resideix. De forma molt senzilla, però efectiva. En cas contrari es poden donar problemàtiques que és millor evitar.